Exposició al Sunset. Capítol 2

Al principi de començar a pintar no m'interessava tant documentar-me com agafar uns quants materials i "fer cuinetes" amb ells.

Blau, groc, sorra i làtex. I una idea de com vull expressar la frescor que em transmet l'aigua de la platja, quan t'esquitxa i està tan freda que et fa saltar, perquè forma part del ritual... Mullar-se esquitxant, apretar les dents mentre veus venir les ones, amb les que acabes barallant-te a hòsties.

Els de costa, som de mar, ens n'adonem o no. I això surt. Sobretot quan estàs envoltat de ciment i t'adones que t'has acostumat a veure el mar cada matí per la finestra. Ni que sigui de lluny. Saps que està allà. Que hi pots anar quan vulguis. I potser per això fa temps que no hi vas.

El blau del cel, el groc de la llum, la textura de la sorra emprenyadora. La sensació d'espai en expansió quan omples els pulmons d'aire salat.

I qui diu aigua de mar, diu pluja. Els que em coneixeu ja sabeu com m'encanta el tema del cicle de l'aigua com la renovació i la neteja de les coses velles.

Però l'aigua també pot ser un impacte. Una esquitxada et pot fer despertar de cop i obrir-te els ulls de bat a bat per veure una situació més clara, per parar un moment i adonar-te del que està passant, tant a fora com a dins.

Amb aquesta petita intro, volia aprofitar per deixar-vos amb una cançó que em va sorpendre des del primer moment que la vaig sentir... Splish! Splash! Sploo!, una cançó de la formació musical The Irrepressibles, encapçalada per Jamie McDermott, un home que aconsegueix que la seva veu faci piruetes increïbles.

Amb ells us deixo...

Splish Splash Sploo