Avui he anat a la platja a recollir petxines i trossos d’obra arrodonides per les ones. Fa temps que aquest material de construcció, llençat i després tornat a la platja vestint formes sinuoses, em crida l’atenció perquè faci quelcom amb ell.
La col·laboració en un taller artterapèutic on entrarà en joc el treball en tres dimensions se’m presenta com una oportunitat per poder investigar com funciona aquest material.
Restes d’una construcció, humana, materials transformats per la industria que tornen a la natura per rebre’n la seva petjada… La pedra i l’esmalt tornen a esdevenir sorra lentament, en el curs de les marees. I ara… com seria una construcció a partir d’aquests materials? Com seria una construcció a partir de peces absolutament diferents, amb cap costat igual, amb cap escaire recte, de diferents pesos , de diferents conglomerats de grava, de diferents tonalitats i colors… I no seria una construcció qualsevol, sinó una inspirada en la presencia del cos humà, les seves torsions, les seves formes…
Aquest material tornat a arrodonir pels elements, que va deixant enrera el seu tall industrial, mesurat i pesat, dissenyat i construït a partir d’un motlle; se’m torna més proper, més suggerent a l’hora de comparar-lo amb un cos. Té alguna cosa susceptible a la metáfora sota uns ulls oberts, unes mans curioses i una ment oberta, preparada per anar de viatge.
Espero i desitjo que així sigui i pugui suggerir moltes coses interessants i experiències enriquidores a les persones que trobarem per treballar.
I mentre volaven pel meu cap aquests pensaments inspirats i feliços, la meva motxilla s’anava carregant de pes. Crec que m’he apoderat d’un botí de més de 3Kg. “El Arte es duro y pesado”- recordo que deia l’Ana Golobart, una professora de dibuix de Belles Arts que vaig tenir. I molt sovint la recordo... sobretot quan em desllomo carregant materials i obra d’un lloc a l’altre. Per un moment tinc un complexe de gilipolles enorme. L’Art, el més immaterial i fugisser de tots els sentiments, pesa com un mort! Sort que l’experiència artística no té pes, sinó ja seria massa. Tants materials i tantes coses són necessàries per a crear? Crec que aquest és un altre tema, controvertit i complexe, que donaria per una tesi... Però els artterapeutes, (almenys parlo per mi) sempre estem apel·lats per aquestes qüestions, que van i vénen, com les ones, i esquitxen quan menys t’ho esperes. Tot i així, encara que en trobés una resposta, la meva fascinació per descobrir i experimentar amb els materials crec que no acabaria. Avui, els turistes estaven repapats al sol, els nens aprenien caiac, els comerciants obrien els seus bars i l’escombriaire de torn obervava atònit com jo deixava la platja més neta que ell. Em sentia feliç com una nena. Mentre els altres feien coses de profit, jo “perdia el matí”carregant una motxilla de pedres... Estàn bojos aquests artistes! I ara, a sobre, fan teràpia! ¡Madre mía, como está la vida!
12-05-2011
