En el tercer intent de fer muffins de tofu sabia que havia de suprimir l'invent de separar les clares del rovell i afegir-les a posteriori, a punt de neu. Va ser un fracàs massa estrepitós. Vaig decidir posar els tres ous que havia provat al principi de tot, sencers. En canvi, se'm va acudir que podia provar d'afegir-hi oli. També vaig procurar no deixar-me la vainilla, que la última vegada me la vaig deixar i em van quedar molt soses... Però... va passar una altra cosa: quan ja m'havia posat a fer la massa, em vaig adonar que no tenia sucre! Vaig substituïr la quantitat de sucre que pensava posar per dues cullerades soperes de mel de romaní espessa com una mala cosa. Vaig pensar que amb dues cullerades n'hi havia de sobres, ja que la mel sempre és més dolça que el sucre. Dolçor a part, també és més densa, i si se'n posés en excés la massa pesaria més del compte i no pujaria. Quedaria tot de dins, apretat, aixafat i cru.
Amb tot això, la cocció semblava normal, tot i que intuïa que de dins podien costar de fer-se i vaig deixar el forn engegat uns minuts més, a 210º, amb l'escalfor a sobre i a sota. La meva sorpresa va ser quan vaig veure que sobre les madalenes es veien uns esquitxos, com unes microbombolletes que esclataven per tota la superfície de la madalena: l'oli calent sobrant que supurava i sortia, com petits géisers. "Molt bé" - vaig pensar - "ara m'he passat amb l'oli".
La veritat és que quan vaig treure les muffins em va semblar que tenien bon aspecte. No semblaven crues. Ara feia falta esperar que es refredéssin una mica per corroborar-ho.
De dins em van quedar esponjoses, cuites i amb bona textura. Tot i que hi havia un punt de cru a sobre i, de sota, estaven un pèl a punt de cremar-se. Es podien menjar, i no féien una pinta empalagosa per excés d'oli. Tot i així, vaig pensar que el tofu devia haver repel·lit l'oli. La seva textura és aquosa i bastant impermeable, o sigui que no m'extranyaria que aquesta fos la causa. Potser no era tan un excés sinó una incompatibilitat? Vaig decidir, en el següent intent, posar menys oli... I al final, no n'hi vaig posar... en comptes d'això, vaig afegir sucrets de colors per decorar. Aquest va ser el resultat:
Em van sortir 18 muffins de tamany considerable, comparat amb lo poc que m'havien pujat les primeres proves. Van pujar de manera normal.
La textura era flonja i sense quedar eixuta ni crua, tot i que tenia una capa fina, a sobre de tot, de cru. Però vaja... de vegades, amb les muffins normals també passa. El gust era lleugerament dolç sense ser soso i el toc dels sucrets de colors va donar-los-hi una mica d'alegria. Almenys, així ho van constatar els tastadors oficials que van poder catar-les el dia de Santa Montserrat.
Després d'això crec que ja puc dir que estic en condicions de fer unes muffins de tofu amb cara i ulls. Tot i que, tastadors oficials m'han dit que la recepta amb la mel tenia un regust de mel i mató interessant que potser valdria la pena explorar més. Amb aquestes observacions em quedo...
